Fins els collons d'Espinoses

Avís a lectors; esteu veient un article que conté coses políticament incorrectes, és impopular, i perquè no dir-ho, com diria el hippie de The Young Ones, ple de mal kharma. Ho baso en les meves vivències, i necessito desfogar-me del bonrotllisme que viuen les xarxes socials per culpa de quatre llestos que han vist negoci en la vida post-malalt. Ni tan sols està ben redactat. Si tens algun conegut o familiar que n'ha patit i no se n'ha sortit recentment, potser m'envies a prendre pel cul.

Anem al gra. Tenir càncer (quan ets petit) no et converteix en un heroi. No mola. No et fa més fort. He conegut molta gent que em diu que sóc un crack, que sóc molt valent. Per què? Perquè sóc un crack i sóc valent? Si et diagnostiquen un càncer, un sarcoma, una leucèmia o el que sigui, no faràs el que sigui per curar-te? Jo no sé vosaltres, però quan encara et queden molts anys per viure, s’acostuma a combatre. Després te'n sortiràs o no, això va com va. No només són les ganes de viure, els meus oncles Joan i Miquel van morir de càncer i ja us dic jo que tenien més ganes de viure que jo, que encara no havia descobert els plaers de la vida. Per tant, som iguals, a excepció dels qui prediquen que és la voluntat de Crist, que en aquest cas haurien de ser tractats per dos coses, pel càncer i del cap, perquè no hi toquen de tot.

Maneres de combatre la malaltia en qüestió. Hi ha dues maneres. La primera és amb la medicina natural/alternativa.  Estas mort. És més, jo vaig començar per aquest camí i em va dir que tenia una tendinitis. Tendinitis la que li faria jo si em trobés el que m’ho va dir. No conec ningú que n’hagi sortit viu, només conec a gent que li ha servit per allargar la vida. Les farmacèutiques són unes putes, sí, però ja s’enriqueixen amb constipats i febrades, per curar malalties greus els seus productes són fiables.

Me'n sé d'un que es va curar. Sí, li va durar un any, que anà a fer-se revisió pensant que estava curat i tenia metàstasi fins i tot a l'ànima. 

Hi ha una manera que pot funcionar, funciona així; tu vas al metge, et diagnostiquen el que sigui, i comences el tractament. Serà quimioteràpia, potser serà radioteràpia, potser serà cirurgia, potser serà amputar algun membre, potser serà transplantament d’òrgans, ossos o teixits, de sang. Qui sap. Probablement, si te l’enganxen amb temps et cures, tot i que mai se sap. Passaràs un mes, tres mesos, 3 anys. Potser et curaràs. Si recaus, fes penitència. Si recaus dos cops, fes-te una caixa a mida o ves pensant on llançaran les teves cendres.

El més important és que durant el tractament, tu t’estiraràs al llit, et punxen amb verí i drogues varies, i estàs tutelat per gent que ha estudiat més que ningú per intentar curar a gent malalta. Són els únics Déus que existeixen (amb el perdó de Messi i Tarantino).

Durant el tractament l’entorn del malalt fa ben fet, mima tant com pot al malalt. Fa bé així. Sobretot quan es tracta de nens de 2 mesos als que se’ls ha amputat una cama. Una cosa. Normalment, el malalt, quan té consciència, té més ganes de viure que el xicot de torn de la Scarlett Johanson. Ara hi ha gent que enganxa a tothom per les xarxes socials en la història de la seva batalla. A veure nano, no venguis mentides. O és que la teva químio és una dieta d’entrecots de Girona? A la meva quimio els entrecots eren el nom que rebien les bosses de sang que ens trasplantaven. Algun dia un parell i tot, així, perquè sí.

PERÒ, no ho passa bé. No es posa a jugar, com a molt el tercer dia d’ingrés després d’un fortíssim tractament de quimio vacil·larà a les infermeres.  El malalt amb qui es pot recolzar més és amb les amistats temporals que fa a la mateixa planta, amb gent que també té malalties greus de llarga durada. Amics que amb el pas de les nits d’hospital van a menys, en la meva època perquè morien, ara perquè es van curant. Però en cap cas es posen a córrer o pensen en “estic enamorat” ni parides amb vinagre. L’únic sentiment romàntic que tens és el de “hòstia, avui la cunya de l’habitació és nova i no hi ha cagat ningú prèviament”.  La quimio no és un camí de roses, ni tan sols d’espines. És un precipici.  Ets a dalt, i et diuen “ei, et quedaràs calb”. De que potser et quedaràs cec, sord, mort, no te’n diuen res.

Suposem que tot va bé. Que t’has curat. No ets un heroi. Passes de ser la persona més mimada del planeta a la persona més marginada a nivell social haguda i per haver. Si ets petit madures de cop, però com a mínim desenvolupes l’humor negre de cop. Quan somriem en plena químio, o quan parlem amb la gent, no és perquè siguem feliços, és un mecanisme de defensa per ajudar al nostre entorn. O us penseu que no veiem que patiu? No som curts.

Amb una mica de sort no et quedaran seqüeles. Una visiteta al metge de tant en tant i apa. La història més forta de te vida que t’acompanyarà, i no ens enganyem, que faràs servir per lligar si vas més calent que una estufa en ple gener.

Si tens seqüeles. Aquí comença la putada. Quan estàs malalt, només penses en curar-te. Un cop curat te n’ adones que et falta una cama, un braç, ets cec, sord, t’han deformat el cap, el que sigui. Però evidentment has d’ estar agraït a ser viu. És comparable al “ei, no et queixis de que cobres 400€, que com a mínim tens feina”. Sobretot, no et lamentis cada putu dia quan per fer coses de la vida quotidiana (què sé jo, quan veig una senyora al tren intentant carregar una maleta de 30kg i no poder-la ajudar encara que se’t mengi amb la mirada) del que has tingut. Ja no estàs malalt, ja ets un més. Fes vida normal et diuen. Normal. Com odio aquesta paraula.  “Ei, t’has quedat cec i sord pel tractament, però fes vida normal”. Treu-te el carnet de conduir si tens collons. No parlo  de l’adolescència perquè si ja som autèntics monstres, quan s’olora la diferència ets carn de lleó.

Molta gent em recorda el cas d’aquell noi que s’ha patejat mig planeta amb cadira de rodes, dient que és un exemple de superació. A veure, aquell nano, que no em sé el nom i no el penso buscar, el que és, és un exemple de mala actuació per part de Serveis Socials. Amb 14 anys, sol rondant pel món? Explicant amb un somriure d’imbècil que va caure al mar d’un vaixell i uns narcos colombians el van rescatar? Amb les FARC i no sé què polles més? I no retiren la custòdia del nano als pares? Va home va.

Vindrà algú i et dirà que han conegut de pitjors. Que ets un pessimista. Que amb el que has viscut hauries de ser més positiu. No puc amb aquesta gent, i segurament tu penses igual que aquesta gent, ja que sou majoria. Sí, he vist les portes de la mort, i què?

Aquí estic, en plena vida i sense saber aprofitar-la. No he estat tant llest com els que han canviat totalment la percepció de la malaltia. Tenir un càncer és una puta merda. Els Espinoses de la vida també ho són. Em cago en ells.

El sentiment de tot un poble

UN EQUIP QUE TENIA COM A OBJECTIU NO PASSAR DESAPERCEBUT, ACABA FENT UNA TEMPORADA PLENA DE CORATGE I AMOR PROPI QUE ACABA SALVANT LA CATEGORIA I ENVIANT A L'INFERN AL MÍTIC VOLTREGA

Sóc de Maçanet de la Selva, un poble al mig de la Plana de la Selva, conegut per la seva sortida d'autopista que conecta amb la costa brava, pels polítics corruptes, i pels "polis" poca vergonyes. Entre tanta merda, també tenim una cosa no bona, molt bona. A qui li agrada l' hoquei patins, sap on està el meu poble.

Tenim un equip del qual un i molts n'està orgullós, que sempre lluita per salvar la categoria quant està a la millor lliga del món, o que sempre lluita per ascendir quan no hi és.

Aquest equip, que té la cantera més nombrosa del món, i de la qual han sortit grans joies de jugadors (com ara l'actual millor jugador del món, Jordi Adroher). Això contrasta amb el fet de ser l'equip amb menys pressupost de la categoria, que amb la crisis econòmica encara es nota més, ja que no hi ha patrocinadors.

Els jugadors del primer equip del SHUM

Ahir va acabar una temporada d'infart. La cosa va començar que portàvem set jornades i no havíem guanyat ni un sol partit, i rebíem un dels grans, el Reus. En vam fer sopa, un espectacular 5-4 que passarà als anals de la història, un gran partit. Tot seguit vam guanyar 1-5 al pavelló del Vilanova i 3-2 a un altre dels grans, l'Igualada, amb una tangana al final del partit també per memorar.

Després la lliga ha anat a base d'empats, moltes derrotes, i sobretot derrotes contra rivals directes. L'única victòria i goal average a favor va ser contra un desconegut Tenerife. Després un altre seguit d'empats i derrotes (molt sonades amb golejades en contra, i el SHUM sempre en zona de descens).

Poc després es va aconseguir marxar del descens gràcies als mals resultats del Mataró i del Voltregà. En la jornada anterior, el Maçanet va sorprendre el Lleida a la seva pista per 4-7, i això combinat a una altre sorpresa, la victòria del ja descendit Sitges vers el Voltregà 4-2, posava el SHUM a boca de caramel l'ansiada salvació.

El PARTIT d'ahir s'havia de guanyar, jugàvem contra el Sitges, que des de que havia estat sentenciat a baixar de categoria, havia fet més punts que en tota la temporada. Sí empatàvem i el Voltregà i el Mataró guanyaven, al SHUM se li posaven les coses molt complicades ja que l'última jornada era (és) al Palau Blaugrana, i tot i que el Voltregà jugava contra el Barça, s'havia de donar la victòria al Voltregà, ja que coses més amanyades no s'han vist. Dos jugadors del Barça, Mia Ordeig i Panadero, són de Voltregà, i s'havien autodescartat (de maneres diverses), i Teixidó (un altre blaugrana) tenia dos cosins jugant al Voltregà, i de fet fins al minut 46 el marcador va ser favorable al Voltregà, que al saber que el SHUM guanyava, el Barça va empatar per certificar la primera plaça.

El partit a Maçanet va ser de 25' es podria dir, i trepidants fins a l'últim. Ja que a la primera part es va dominar amb absolutitat, el Sitges (amb la bandera homosexual a l'uniforme) no va fe res, no tenia la bola, i el Maçanet anava desaprofitant ocasió rere ocasió. Fins que en Manel García en va clavar-ne una.

A la segona part el Sitges va anar a per totes i la possessió de bola va passar de 80-20 a 40-60 i posteriorment a un 50-50, amb un partit superdescontrolat, de porteria a porteria, els dos porters lluïnt-se (gran Calonge!). Fins que en una de les tres-centes "contres" que vam tenir, en Manel la va tornar a clavar. Eufòria total i ens pelava el que fes el Voltregà, com si volia guanyar 10-0.

Però cinc minuts després ja anàvem 2-2, i només faltaven 8 minuts. Teniem els collons per corbata i el cul més estret que Gibraltar. El partit es va descontrolar més que mai i els minuts anàven passant, mentre l'àrbitre permetia el joc violent per part dels dos equips i pitava coses que ningú savia d'on venien.

Faltava un minut i escacs segons, quan Castanyé va engalar una garrotada que el porter va parar(la pilota anava centrada) i el rebot va anar al "capi" Soler que va fer el 3-2, tot celebrant-ho fent la botifarra als deu seguidors del Garraf que havien vingut, ja que s'han de tenir ganes de tocar els collons voler-nos putejar tant!!

El partit ja no va donar per a més, i és així com la Ventafocs sense diners i amb història va enviar a la Blancaneus amb història però amb una xic més de diners, el Voltregà, a segona.

*Actualització dedicada als jugadors que surten a la imatge, perquè si ells són feliços, també ho és tot el poble, al qual portem en sentiment des de ben petits. Us ho mereixeu nanos, això i molt més que segons quins jugadors que volten pel món i no es mereixen ni l'aire que respiren. Abans, ara, i sempre, SHUM de per vida

Fragments d'un trajecte no iniciat

Diuen que segons quins trens,
només passen un cop a la vida
com que n'hi ha tants jo decidí agafar el més adequat
el que em pensava que em portaria més lluny,
si més no tenia total confiança en que
alhora d'arribar a destí final seria de forma
confortable i placentera, el millor per mi.

No obstant no hi hi havia cap tipus de seguretat,
podia passar qualsevol cosa,
només savia que de trens com aquells només n'hi ha un,
i no el podia deixar perdre però just abans
d'arribar a la meva estació...s'ha estavellat
diuen que potser es repararà,
però el que jo crec i de bona font,
és que si es repara ja no s'aturarà a la meva estació,
ans el contrari, tirarà marxa enrere cap a un destí ja conegut,
indiferenment de si és bo o no.


Escrit el 29 d'octubre de 2007

La paraula i el seu efecte

Sembla mentinda lo fills de puta que arriben a ser els bancs, les borses, els jockers, i la puta mare que els va parir a tots plegats. Perdó pel llenguatge que faig servir, però coi, més clar l'aigua embotellada.
Després de dos anys dels primers símptomes de crisis econòmica a Europa (a Amèrica va arribar abans), i devallades històriques a les borses europees (i mundials) que es poden comparar (i en molts casos superen) les dades del "cata"crak del 1929, i qui tot pel poder de l'especulació capitalista, les borses europees (i mundials) estàn felices dins del que cap. Per què?
Per l'atur històric que estan registrant tots els països? Pels retalls en finançament econòmic cap a la sanitat i l'educació a tot Europa?
NO!!
Han estat molts els intents (o semi-intents) per part de governs i experts econòmics (aquells que passen de cobrar 500.000€ l'any a cobrar-ne 200.000€/any) de que la borsa pugès i deixès de baixar com si fos espuma. Molta gent encara no entèn massa bé perquè collons hi ha crisis, ara sí esclar, hi ha crisis i no es consumeix, però d'on va venir, m'atrebeixo a dir que ni els mateixos porcs de diners que la van provocar ho saben.

Però bé, la qüestió és que tenim les borses (lloc on es mana, no és pas a cap parlament, és a la borsa) contentes, i tot perquè ha sortit el president de la Reserva Federal d'Estats Units d'Amèrica (per a aquells qui no sàpiguen qui és, com jo, diga-li que és el portaveu dels jefes del món), i ha dit... "L'any que ve començarà la remuntada". 7 paraules, SET, d'un home que ningú coneix, han estat necessàries perquè les borses tornin a pujar i estiguin com un nen amb sabates noves.
És per això que em pregunto, realment no hauríem (incloent gent d'esquerra de dreta de centre alts baixos prims gordos blancs negres grocs cecs sords muts coixos i el llarg etc) de fer una revoltar i destrossar la borsa, i fer un altre sistema?
Si a Espanya hi ha 40m. de persones, m'aposto el que es vulgui que ni l'1% estan dins la borsa.

En fi, el poder de la paraula americana, ells diuen "el que potser passarà" i el món ho celebra com si hagués passat. Lo dolent arriba quan s'encostipa la borsa americana, els que estornuden som els europeus, els bancs clar, i ho acaba pagant el currante mileurista que passa a ser parat 300eurista.


*Sí algú ha quedat ofés pel llenguatge, mira, no sóc periodista, només opino i m'agrada fer servir les paraules apropiades, i tot i que alguns em criticaràn que jo d'economia no en tinc ni papa, tothom idolatra en Leopoldo Abadía que en sap més o menys com jo, o sigui, només llegeix i crea una opinió a partir del llegit (és d'aquí on venen les opinions).




Gerard Bigas Ribosa

Rubianes per sempre

Ara fa dos dies ens va deixar un dels millors actors-còmics més estimats per tothom. Portava mesos lluitant conta una malaltia que tanta gent se m'ha endut. En una entrevista amb el seu colega Albert Om deia que no li faria res morir jove, tot dient "¿tu sabes lo que he fumado y follado?". Els seus desitjos van ser ordres, va morir fumant, solter com ell havia estat tota la vida, i les seves cendres s'estàn repartint entre Àfrica i Cuba, llocs on va fer molts viatges (un dels últims, el va marcar molt, va ser a Etiòpia.

La veritat és que jo el tenia en un pedestal, però d'aquests que no cauen mai. Deia el que li sortia realment de la punta de la polla, les reaccions a les seves frases li portaven fluixa tan per davant com per darrera.

A molts llocs d'España el recordaràn per les polèmiques declaracions que va fer al programa de TVC El Club en contra de la unitat nacional d'España. Però com va dir ahir un dels seus alumnes, Buenafuente, qui el recordi per a això i no per a les llargues hores de riure i frases cèlebres, és un simplista, i deixeu-me dir el que va dir ahir l'Andreu al seu programa, perquè no hia ha manera de dir-ho més clar:

Hi ha molta gent, en aquest país, que us agradi, pensem exactament igual de les coses que va dir Pepe Rubianes, -jo hi afegiré-, recordar a una persona com ell per un fet així, és com intentar recordar a Ghandi pels seus panyals i no perquè donés la vida per intentar posar una mica de pau.

Per cert, el seu últim llibre, públicat ja fa temps, es diu "Me'n vaig".

¡Manda huevos!

Us deixo amb un link a un vídeo seu

http://www.youtube.com/watch?v=PVernxeuXAM

Jo també vull polítics txecs

Avui s'ha viscut una jornada històrica al Parlament Europeu, amb seu a Brusel·les. Hi havia visita del president de la República Txeca, que és ocupa la presidència de torn de la Unió Europea.

Klaus ha acusat a les institucions europees de ser poc democràtiques (recordar que el vot de la nova Constitució Europea, es va rebutjar a alguns països i ara es farà sense el vot de la gent per tal de què s'aprobi, imposant-la), amb ecxés de burocràcia (per demanar un ajut europeu t'hi estàs més d'un any de mitjana) i sobretot, molt lluny de les polítiques ciutadanes, sinó no s'explicaria com és que en molts països no vota ni la meitat de la gent amb dret a vot quan hi ha eleccions europees. Klaus ha dit textualment "no fa gaire, en una gran part d'Europa, vivíem en règims totalitaris que no permetien l'opocisió parlamentària", tot al·legant a segons quines normes i lleis que està aprovant els últims anys, que diuen que faràn perdre "tot el que ha guanyat Europa els últims 50 anys", i volent que tots els ciutadans tinguin unes cultures massa idèntiques, comparant-ho de manera el·líptica amb la manera de fer del feixisme.

Per part meva, no només crec que les polítiques europees són molt llunyanes a les persones, sinó que només estan pensades en les empreses i els grans bancs (us sona un invent anomenat euro?).

Per fi hi ha hagut un president que s'ha atrevit a dir el que molta gent pensa, i ha estat el president de la Unió Europea ni més ni menys. El meu recolzament cap a ell.

Tot sigui dit, els hipòcrites dels europarlamentaris, la meitat han marxat a mig discurs (un acte molt democràtic, respectant les paraules dels demés) i l'altre meitat s'han quedat per respecte però sense aplaudir.

Sí el món tingués tots els polítics com aquest senyor molt em temo que el món seria molt menys hipòcrita, i segurament aniria un xic millor.

*** He escrit això, no està gaire treballat, però és que ho havia de posar.

Pròximament, i espero que amb més freqüència, penjaré un altre escrit polític, l'herència de Bush amb dades contrastades. També estic preparant un projecte del qual en penjaré un resum molt extens quan pugui.

Donar les gràcies a tota aquella gent que em va felicitar pel primer escrit, de debó***

born to lose, live to win

Tornar a néixer. Us ho han explicat algun cop o només ho heu vist a la televisió? Doncs bé, resulta que no és fictici i passa... hi ha gent que diu que passa quan, per culpa d'un accident o una malaltia, se't veu limitada una part del teu cos, o que hi ha un canvi radical a la teva vida, o que ets un drogaadicte i les deixes. Però sempre, tornar a néixer és comparable a que et toqui la loteria, no a tothom li passa i normalment porta coses bones a la vida.

Jo en sóc un testimoni en primera persona, ara fa una colla d'anys, quan corria el maig del 2001, se'm va diagnosticar un Osteo Sarcoma d'húmer dret, en aquelles dates jo tenia 11 anys i tan innocent, em vaig alegrar que em diguessin que tenia càncer perquè havia sentit dir la paraula i em semblava cool. Al final ha resultat ser una paraula que em toca molt els coollons però bé, passat és present i la cosa va anar així;
estava jo en una època que tenia menys defensa que l'Espanyol, i em va agafar una malaltia tan rara que el nom començava per "cloaca" i no recordo la resta, acabava amb "tis" com totes les malalties rares, això sí.
Doncs bé, em va enganxar que estava ingressat al hospital d'urgències perquè em feia mal tot. La qüestió és que a allò de les 3 de la tarda, i mentre jo estava mirant tan tranquil Shin Shan a la TV, començo a notar que em costa respirar. El següent que recordo és que em desperto i em diuen que em portaran a la UCI, que em va agafar un atac de nom estrany, i jo amb un terrible pressentiment dolent.
Se'm va traslladar a la UCI i les hores van anar passant, i jo sense aclocar l'ull. Feia molta estona que la resta de malalts ingressats a la UCI i amb conciència estaven dormint, i jo que no volia adormir-me. Tenia un mal pressentiment, alguna cosa que em deia que si m'adormia "algo passava fijo", i és així com li vaig fer una gran pregunta a un infermer que rondava per allà...
-Que em puc adormir?
-Sí clar, de fet ja és molt tard tothom ja està dormint.- em va contestar amb una cara de sorpresa
-Ah d'acord.
(L'anterior cop que havia estat a la UCI havia estat quan m'havien operat, i hi vaig entrar i en vaig sortir adormit per culpa de l'anestèsia, i això que vaig estar quatre dies, però només sabia que hi havia estat perquè m'ho havien dit. No recordo absolutament res del primer cop que vaig estar en coma, ja que l'anestèsia no et permet somniar, m'han anestesiat una colla de cops i no recordo mai haver somniat res)
Així doncs, em vaig posar a dormir, però em va costar lo seu, el meu subconscient no volia que m'adormís. Però ja era massa tard, em vaig adormir en una posició ben incòmode que havia pres per no adormir-me.
De seguida, em va agafar un atac com el de la tarda, però jo sabia que era molt més greu, i tot i tenir els ulls tancats vaig sentir tot de veus cridant i gent bellugant-me.
Acte seguit no recordo res més fins al cap d'unes 8-9 hores, quan em va passa allò:
em vaig despertar en un espai en blanc, jo estava estirat al llit, vaig mirar cap a baix i vaig veure la ciutat de Barcelona de molt, molt, molt amunt, tan com quan vas en avió, i jo no em vaig arribar a moure del llit. Estava sol i atemorit, i tot era molt blanc, la famosa llum blanca. Me'n recordo molt bé, com si fos ahir, que vaig estar sol ben bé una hora, fins que se'm van aparèixer la Dta. Cruz i més tard el Dr. Estella, això suposo que és perquè devien estar aprop parlant-me i jo començava a reaccionar, perquè ja acte seguit, vaig començar a somniar en un videojoc que m'encantava, l' Age of Empires. De cop vaig somiar en la catapulta d'aquell videojoc i vaig començar a disparar-la, i s'anaven destruint les parets, i no sé com va començar un comte enrere. Estava en el pis vintitants i cada cop que disparava, la pedra anava avall i anava a menys, és així com a mesura que anava baixant tot s'anava fent fosc fins a ser tot un espai negre, 10-9-8-7-6-5-4-3-2-1... i em vaig despertar, havia tornat a néixer. No va ser fins a la tarda d'aquell mateix dia que em van passar a planta, i vaig estar una setmana més ingressat, total, ingressava cada setmana pel tractament de quimioteràpia.

Aquell era el segon cop que reneixia, ja que la vida m'havia canviat molt ja d'ençà que m'havien transplantat l'ós en l'operació del 7 de setembre del 2001, però bé, això ja és una altra història...



Vaig nèixer destinat a morir, però entra la ciència i la meva consciència vaig sobreviure, desde llavors, estic destinat a guanyar i qualsevol altre cosa significa morir.

BORN TO LOSE, LIVE TO WIN