UN EQUIP QUE TENIA COM A OBJECTIU NO PASSAR DESAPERCEBUT, ACABA FENT UNA TEMPORADA PLENA DE CORATGE I AMOR PROPI QUE ACABA SALVANT LA CATEGORIA I ENVIANT A L'INFERN AL MÍTIC VOLTREGA
Sóc de Maçanet de la Selva, un poble al mig de la Plana de la Selva, conegut per la seva sortida d'autopista que conecta amb la costa brava, pels polítics corruptes, i pels "polis" poca vergonyes. Entre tanta merda, també tenim una cosa no bona, molt bona. A qui li agrada l' hoquei patins, sap on està el meu poble.
Tenim un equip del qual un i molts n'està orgullós, que sempre lluita per salvar la categoria quant està a la millor lliga del món, o que sempre lluita per ascendir quan no hi és.
Aquest equip, que té la cantera més nombrosa del món, i de la qual han sortit grans joies de jugadors (com ara l'actual millor jugador del món, Jordi Adroher). Això contrasta amb el fet de ser l'equip amb menys pressupost de la categoria, que amb la crisis econòmica encara es nota més, ja que no hi ha patrocinadors.
Els jugadors del primer equip del SHUM Ahir va acabar una temporada d'infart. La cosa va començar que portàvem set jornades i no havíem guanyat ni un sol partit, i rebíem un dels grans, el Reus. En vam fer sopa, un espectacular 5-4 que passarà als anals de la història, un gran partit. Tot seguit vam guanyar 1-5 al pavelló del Vilanova i 3-2 a un altre dels grans, l'Igualada, amb una tangana al final del partit també per memorar.
Després la lliga ha anat a base d'empats, moltes derrotes, i sobretot derrotes contra rivals directes. L'única victòria i goal average a favor va ser contra un desconegut Tenerife. Després un altre seguit d'empats i derrotes (molt sonades amb golejades en contra, i el SHUM sempre en zona de descens).
Poc després es va aconseguir marxar del descens gràcies als mals resultats del Mataró i del Voltregà. En la jornada anterior, el Maçanet va sorprendre el Lleida a la seva pista per 4-7, i això combinat a una altre sorpresa, la victòria del ja descendit Sitges vers el Voltregà 4-2, posava el SHUM a boca de caramel l'ansiada salvació.
El PARTIT d'ahir s'havia de guanyar, jugàvem contra el Sitges, que des de que havia estat sentenciat a baixar de categoria, havia fet més punts que en tota la temporada. Sí empatàvem i el Voltregà i el Mataró guanyaven, al SHUM se li posaven les coses molt complicades ja que l'última jornada era (és) al Palau Blaugrana, i tot i que el Voltregà jugava contra el Barça, s'havia de donar la victòria al Voltregà, ja que coses més amanyades no s'han vist. Dos jugadors del Barça, Mia Ordeig i Panadero, són de Voltregà, i s'havien autodescartat (de maneres diverses), i Teixidó (un altre blaugrana) tenia dos cosins jugant al Voltregà, i de fet fins al minut 46 el marcador va ser favorable al Voltregà, que al saber que el SHUM guanyava, el Barça va empatar per certificar la primera plaça.
El partit a Maçanet va ser de 25' es podria dir, i trepidants fins a l'últim. Ja que a la primera part es va dominar amb absolutitat, el Sitges (amb la bandera homosexual a l'uniforme) no va fe res, no tenia la bola, i el Maçanet anava desaprofitant ocasió rere ocasió. Fins que en Manel García en va clavar-ne una.
A la segona part el Sitges va anar a per totes i la possessió de bola va passar de 80-20 a 40-60 i posteriorment a un 50-50, amb un partit superdescontrolat, de porteria a porteria, els dos porters lluïnt-se (gran Calonge!). Fins que en una de les tres-centes "contres" que vam tenir, en Manel la va tornar a clavar. Eufòria total i ens pelava el que fes el Voltregà, com si volia guanyar 10-0.
Però cinc minuts després ja anàvem 2-2, i només faltaven 8 minuts. Teniem els collons per corbata i el cul més estret que Gibraltar. El partit es va descontrolar més que mai i els minuts anàven passant, mentre l'àrbitre permetia el joc violent per part dels dos equips i pitava coses que ningú savia d'on venien.
Faltava un minut i escacs segons, quan Castanyé va engalar una garrotada que el porter va parar(la pilota anava centrada) i el rebot va anar al "capi" Soler que va fer el 3-2, tot celebrant-ho fent la botifarra als deu seguidors del Garraf que havien vingut, ja que s'han de tenir ganes de tocar els collons voler-nos putejar tant!!
El partit ja no va donar per a més, i és així com la Ventafocs sense diners i amb història va enviar a la Blancaneus amb història però amb una xic més de diners, el Voltregà, a segona.
*Actualització dedicada als jugadors que surten a la imatge, perquè si ells són feliços, també ho és tot el poble, al qual portem en sentiment des de ben petits. Us ho mereixeu nanos, això i molt més que segons quins jugadors que volten pel món i no es mereixen ni l'aire que respiren. Abans, ara, i sempre, SHUM de per vida
