Fins els collons d'Espinoses

Avís a lectors; esteu veient un article que conté coses políticament incorrectes, és impopular, i perquè no dir-ho, com diria el hippie de The Young Ones, ple de mal kharma. Ho baso en les meves vivències, i necessito desfogar-me del bonrotllisme que viuen les xarxes socials per culpa de quatre llestos que han vist negoci en la vida post-malalt. Ni tan sols està ben redactat. Si tens algun conegut o familiar que n'ha patit i no se n'ha sortit recentment, potser m'envies a prendre pel cul.

Anem al gra. Tenir càncer (quan ets petit) no et converteix en un heroi. No mola. No et fa més fort. He conegut molta gent que em diu que sóc un crack, que sóc molt valent. Per què? Perquè sóc un crack i sóc valent? Si et diagnostiquen un càncer, un sarcoma, una leucèmia o el que sigui, no faràs el que sigui per curar-te? Jo no sé vosaltres, però quan encara et queden molts anys per viure, s’acostuma a combatre. Després te'n sortiràs o no, això va com va. No només són les ganes de viure, els meus oncles Joan i Miquel van morir de càncer i ja us dic jo que tenien més ganes de viure que jo, que encara no havia descobert els plaers de la vida. Per tant, som iguals, a excepció dels qui prediquen que és la voluntat de Crist, que en aquest cas haurien de ser tractats per dos coses, pel càncer i del cap, perquè no hi toquen de tot.

Maneres de combatre la malaltia en qüestió. Hi ha dues maneres. La primera és amb la medicina natural/alternativa.  Estas mort. És més, jo vaig començar per aquest camí i em va dir que tenia una tendinitis. Tendinitis la que li faria jo si em trobés el que m’ho va dir. No conec ningú que n’hagi sortit viu, només conec a gent que li ha servit per allargar la vida. Les farmacèutiques són unes putes, sí, però ja s’enriqueixen amb constipats i febrades, per curar malalties greus els seus productes són fiables.

Me'n sé d'un que es va curar. Sí, li va durar un any, que anà a fer-se revisió pensant que estava curat i tenia metàstasi fins i tot a l'ànima. 

Hi ha una manera que pot funcionar, funciona així; tu vas al metge, et diagnostiquen el que sigui, i comences el tractament. Serà quimioteràpia, potser serà radioteràpia, potser serà cirurgia, potser serà amputar algun membre, potser serà transplantament d’òrgans, ossos o teixits, de sang. Qui sap. Probablement, si te l’enganxen amb temps et cures, tot i que mai se sap. Passaràs un mes, tres mesos, 3 anys. Potser et curaràs. Si recaus, fes penitència. Si recaus dos cops, fes-te una caixa a mida o ves pensant on llançaran les teves cendres.

El més important és que durant el tractament, tu t’estiraràs al llit, et punxen amb verí i drogues varies, i estàs tutelat per gent que ha estudiat més que ningú per intentar curar a gent malalta. Són els únics Déus que existeixen (amb el perdó de Messi i Tarantino).

Durant el tractament l’entorn del malalt fa ben fet, mima tant com pot al malalt. Fa bé així. Sobretot quan es tracta de nens de 2 mesos als que se’ls ha amputat una cama. Una cosa. Normalment, el malalt, quan té consciència, té més ganes de viure que el xicot de torn de la Scarlett Johanson. Ara hi ha gent que enganxa a tothom per les xarxes socials en la història de la seva batalla. A veure nano, no venguis mentides. O és que la teva químio és una dieta d’entrecots de Girona? A la meva quimio els entrecots eren el nom que rebien les bosses de sang que ens trasplantaven. Algun dia un parell i tot, així, perquè sí.

PERÒ, no ho passa bé. No es posa a jugar, com a molt el tercer dia d’ingrés després d’un fortíssim tractament de quimio vacil·larà a les infermeres.  El malalt amb qui es pot recolzar més és amb les amistats temporals que fa a la mateixa planta, amb gent que també té malalties greus de llarga durada. Amics que amb el pas de les nits d’hospital van a menys, en la meva època perquè morien, ara perquè es van curant. Però en cap cas es posen a córrer o pensen en “estic enamorat” ni parides amb vinagre. L’únic sentiment romàntic que tens és el de “hòstia, avui la cunya de l’habitació és nova i no hi ha cagat ningú prèviament”.  La quimio no és un camí de roses, ni tan sols d’espines. És un precipici.  Ets a dalt, i et diuen “ei, et quedaràs calb”. De que potser et quedaràs cec, sord, mort, no te’n diuen res.

Suposem que tot va bé. Que t’has curat. No ets un heroi. Passes de ser la persona més mimada del planeta a la persona més marginada a nivell social haguda i per haver. Si ets petit madures de cop, però com a mínim desenvolupes l’humor negre de cop. Quan somriem en plena químio, o quan parlem amb la gent, no és perquè siguem feliços, és un mecanisme de defensa per ajudar al nostre entorn. O us penseu que no veiem que patiu? No som curts.

Amb una mica de sort no et quedaran seqüeles. Una visiteta al metge de tant en tant i apa. La història més forta de te vida que t’acompanyarà, i no ens enganyem, que faràs servir per lligar si vas més calent que una estufa en ple gener.

Si tens seqüeles. Aquí comença la putada. Quan estàs malalt, només penses en curar-te. Un cop curat te n’ adones que et falta una cama, un braç, ets cec, sord, t’han deformat el cap, el que sigui. Però evidentment has d’ estar agraït a ser viu. És comparable al “ei, no et queixis de que cobres 400€, que com a mínim tens feina”. Sobretot, no et lamentis cada putu dia quan per fer coses de la vida quotidiana (què sé jo, quan veig una senyora al tren intentant carregar una maleta de 30kg i no poder-la ajudar encara que se’t mengi amb la mirada) del que has tingut. Ja no estàs malalt, ja ets un més. Fes vida normal et diuen. Normal. Com odio aquesta paraula.  “Ei, t’has quedat cec i sord pel tractament, però fes vida normal”. Treu-te el carnet de conduir si tens collons. No parlo  de l’adolescència perquè si ja som autèntics monstres, quan s’olora la diferència ets carn de lleó.

Molta gent em recorda el cas d’aquell noi que s’ha patejat mig planeta amb cadira de rodes, dient que és un exemple de superació. A veure, aquell nano, que no em sé el nom i no el penso buscar, el que és, és un exemple de mala actuació per part de Serveis Socials. Amb 14 anys, sol rondant pel món? Explicant amb un somriure d’imbècil que va caure al mar d’un vaixell i uns narcos colombians el van rescatar? Amb les FARC i no sé què polles més? I no retiren la custòdia del nano als pares? Va home va.

Vindrà algú i et dirà que han conegut de pitjors. Que ets un pessimista. Que amb el que has viscut hauries de ser més positiu. No puc amb aquesta gent, i segurament tu penses igual que aquesta gent, ja que sou majoria. Sí, he vist les portes de la mort, i què?

Aquí estic, en plena vida i sense saber aprofitar-la. No he estat tant llest com els que han canviat totalment la percepció de la malaltia. Tenir un càncer és una puta merda. Els Espinoses de la vida també ho són. Em cago en ells.